Passeig arqueològic per la Vall de Pego
Un passeig arqueològic per la vall de Pego
El terme de Pego està farcit de restes arqueològiques que ens diuen d’alguna manera que l’home des de molt antic ha viscut en aquesta vall beneficiada pel paisatge de muntanya, la proximitat a la Mediterrània i l’abundància d’aigua.
Les notícies sobre les estacions prehistòriques i històriques a Pego han estat producte de l’estudi interdisciplinari d’investigadors tradicionals i, últimament, per una fornada nova d’arqueòlegs altament qualificats.
Primeres investigacions
Les primeres investigacions foren realitzades per estudiosos locals com el vicari Bernardino Sastre, el cronista Carmel Giner, i el mestre nacional Antonio Pérez Ramos. Aquestes es caracteritzen per la manca de cientificitat, però ens donen bones referències toponímiques i geogràfiques dels jaciments. D’altra banda, a partir de la renovació historiogràfica i de la ciència arqueològica, amb pautes més científiques del treball arqueològic, apareixen els estudis de Pepa Pascual, Xavier Martí, Josep Antoni Gisbert, Josep Torró i R. Azuar entre d’altres.
Els jaciments o restes arqueològics constitueixen part integrant del Patrimoni Cultural de la Comunitat Valenciana, que ens possibilita conéixer, encara que siga parcialment, el desenvolupament cultural, social i material en altres èpoques històriques, raó que justifica la seua protecció i les limitacions a qualsevol acció que puga degradar-los, segons l’article 166 de la Normativa Urbanística.
Un viatge per la història
El nostre recorregut comprendrà des de la prehistòria fins a l’època medieval, per la qual cosa, caldrà un bon calçat per a recórrer aquest intens gresol de cultures i pobles en una mateixa terra: Pego i la seua vall. Seguirà el nostre passeig un mètode cronològic, per fer-lo més didàctic i perquè el visitant o el curiós lector, s’endinse imaginàriament en cada període de la història que recorre aquest escrit.
La prehistòria
La més antiga estació prehistòrica es troba a la muntanya de Benirrames, que pertany al Paleolític Mitjà o també anomenat Mosterià. Avui recau en terme d’Oliva, però en aquells temps, cal tindre en compte que els termes no es delimitaven tan estrictament com en l’actualitat. El jaciment es tracta del hàbitat en una cova. Greument deteriorat, el seu interés radica en l’aglomeració de material lític i restes animals escampats arreu de tota la zona més immediata. Després de la crisi del Mesolític, l’home neolític, ja més sedentari, va deixar les seues petjades en diversos llocs. En Ambra trobem restes de ceràmica neolítica, igual que en la Muntanyeta Verda, i les muntanyes de Bullentó.
A les darreries del Paleolític i també durant el Neolític trobem hàbitats a cova en algunes de les muntanyes pegolines. Pel camí del Carritxar accedim a l’interior de la Serra de Mostalla, allí prop trobem la Cova de l’Ase, la qual es localitza en un vessant del barranc que des de l’esplanada del cim camina fins al pla. Es tracta d’un hàbitat a cova i es devia practicar en ella també el soterrament. Sembla que el nom de la cova fa referència a l’animal quadrúpede de la família dels èquids, però no hi sabem el perquè s’anomena així.
De semblant cronologia (5000-3000 aC), però molt més desconeguda és la Cova de Xical o Potastenc, la qual es troba quasi al cim sobre la senda que passa per sota mateix de la cova al N.O. del Xical. Inèdita també i en la mateixa muntanya, prop d’un barranc annex al Barranc de les Coves, descansa impassible la Cova Negra, amb una majestuosa entrada orientada cap a l’Est. A poc a poc, i ajudat per la benèvola condició climàtica, l’home va anar baixant al pla per establir-se i desenvolupar-se en una economia de producció, fonamentada en l’agricultura, la ramaderia i la pesca.
L’edat de bronze
Durant el Bronze valencià es produeix la segona gran crisi de la València prehistòrica. Segons J. Aparicio, fou una època d’intensa i perllongada depressió econòmica. Un dels més estudiats i importants jaciments, s’emmarca dins d’aquesta adscripció cultural i es troba a la marjal de Pego, a la zona anomenada el Pla, al costat del camí dels Magranars. Aquest jaciment fou descobert a principis dels anys vuitanta per Salvador Climent i es tracta d’un despoblat del bronze (4000-2000 aC) on visqueren, caçaren i pescaren antics pobladors, defensats per una petita muralla circumdant. Les prospeccions donaren bona referència de l’abundant ceràmica, agulles d’ossos, i la possibilitat de l’existència d’un poblat amb estructures d’hàbitat de cabanyes amb un sostre de material vegetal i fang.
Del bronze també hi ha referències en un monticle anomenat Tossal Ras, al qual s’accedeix des de la carretera de Pego a Benidorm, en el port de Sagra. S’observa una muntanya molt erosionada, en el cim de la qual abunden les restes de ceràmica, diverses estructures defensives, molins barquiformes (pedra amb superfície corba) i cantells rodats. Durant el bronze la ceràmica és de baixa qualitat, continuava fent-se a mà, i la peculiar cocció li conferia la similitud a un sandvitx, amb les dos cares superficials vermelles i a l’interior un color negrós.
Els ibers a pego
Cap al segle V-IV aC podem parlar de la cultura ibèrica alacantina. Els exponents més interessants a prop nostre són el jaciment del Xarpolar a la Vall de Gallinera, el de Segària i el del Castellar d’Oliva. Tot i això, la referència per excel·lència d’aquesta cultura és l’arxiconeguda Dama d’Elx. Encara que al terme pegolí observem restes de ceràmica ibèrica, no sembla massa probable un conjunt habitable o un jaciment exclusiu d’aquest període, llevat de la Muntanyeta Verda i el Tossalet de Sorell.
La Muntanyeta Verda s’alça a 50 metres al Nord de la marjal, sembla un illot que antigament devia sobresortir de les aigües del paratge, un lloc privilegiat per a l’aprofitament i refugi humà. Pot ser que una petita muralla circumdara un petit poblat durant aquesta època, tot i això, les investigacions encara no són massa concloents. El Tossalet de Sorell és un altre lloc paradisíac que es troba prop de la Casa Motor de Sorell. Entre els bancals, avui de tarongers abans de garrofers i oliveres, s’alça un petit monticle on predomina la roca en tota la seua superfície. Al seu voltant i en les vessants trobem abundant ceràmica, predominant la ibèrica, romana i islàmica.
La romanització
Com afirma J.A. Gisbert, el terme municipal de Pego, per la seua considerable extensió al mig de la planura costenca, presenta una forta empremta de la Romanització. Carmel Giner el 1966 va descobrir unes sepultures en una parcel·la de la partida de Penyalba. La necròpolis va quedar desfeta pel trencament dels bancals, però una fotografia ens ha deixat bon testimoni del soterrament d’inhumació amb l’esquelet allargat dins d’una fossa i cobert per algunes tegulae. També es va trobar una moneda que, segons Gisbert, es tractava d’un As de la primera meitat del segle II. A l’Heretat de Sala a principis del segle XX es va trobar una làpida de marbre amb una inscripció llatina que deia així: A cayo Licinio Maximo de edad 37 años. Aquí yace. A su hermano piadosisimo erigió este monumento Licinio Máximo.
En la partida de Favara, que ve de l’àrab i significa Font, hi havia una necròpolis romana confirmada per l’existència de bona quantitat de fragments de tegulaes romanes (que tapaven les sepultures), fragments de dolia (atuell de terrisseria), peus d’àmfora i abundant ceràmica. A més, d’aquest període es va trobar també una moneda de Trajà.
Podem relacionar aquest jaciment amb el de Penyalva i, també amb el de Sant Antoni. Allí es trobava una extensa vila rústica habitada probablement des del segle I al V. Segons Gisbert, màxim exponent de l’estudi arqueològic de l’antiguitat clàssica a la Marina, les troballes confirmen l’existència de construccions i, fins i tot, hi degué existir un Caldarium (sala de bany d’aigua calenta d’unes termes). D’aquest jaciment romanen en peu tres peces de columnes al pati de la Casa de Cultura de Pego que donà l’arqueòleg al municipi. A la partida de Gaià, prop de l’antiquíssim Poet de Cotes, Carmel Giner i Antonio Pérez Ramos van estudiar unes troballes que aparegueren després d’una rompuda cap a finals dels anys cinquanta.
Sortiren nombroses sepultures i abundant material ceràmic i d’aixovar. Aquests pensaren que es tractava d’una necròpolis àrab, però més recentment Gisbert va datar el jaciment en època romana tardana cap al segle VII, sota el domini visigot a la Península. Hi existien enterraments típics del món romà tardà i les ceràmiques estudiades confirmen una estreta relació geogràfica i cronològica amb el jaciment de Sant Antoni, situat a tan sols 800 metres. Un altre jaciment de l’època romana és el del Tossalet de les Mondes, estudiat per Gisbert i també per Carmen Aranegui. A pocs kilòmetres de la població, en la carretera de Dénia, s’alça un monticle on se situà un típic poblament rural romà dedicat a l’agricultura fonamentalment, podem trobar allí algunes restes de la petita muralla que envoltava el poblat.
Més adscripcions romanes les trobem a l’Alter de Pau, on es topà a més d’una necròpolis, un forn, de caires industrials, que cronològicament podríem situar entre el segle I – IV. En Atzahila, la ceràmica localitzada s’estén cap a les caigudes dels bancals d’oliveres i garrofers que miren cap a la carretera de l’Atzúbia, al punt situat dalt del barranc de Miquel. Hi ha abundant ceràmica ibèrica. No obstant això, predomina la romana i la medieval. Sembla més obvi que es tractara d’un assentament romà, ja que la terra que predomina és la marga blanca o tap, característica dels assentaments de l’època. També hi havia evidències, avui desaparegudes, d’una via o camí romà que conduiria a l’Atzúbia, i les lloses quedaren soterrades quan es va fer el nou camí rural. La ceràmica romana està representada a la zona per la sigillata hispànica, suau i vermella, l’africana més fosca, i la comuna, de color gris i sense cap decoració.
L’època islàmica
Amb el vincle intermedi de la Gaià visigòtica, arribà la dominació islàmica del territori valencià a partir del segle VIII. La més antiga de les troballes islàmiques la va estudiar Bazzanna al Xillibre, una fortalesa emiral del segle X, greument atacada per la construcció a sobre d’una caseta d’ICONA i un repetidor de TVE. La fortalesa s’alçava al Miserat o Miserà, que significa el despoblat; encara podem veure marcat amb formigó la base estructural del que haguera estat un castell islàmic d’altura primerenc a la nostra vall. Favara també presenta una necròpolis islàmica o medieval, amb nombrosos enterraments que miraven cap a l’Est. Amb la transformació de la zona a causa de l’eixamplament del polígon industrial sortiren de nou ossos i esquelets del que poguera haver estat aquesta necròpolis, que podríem situar al voltant del segle XIV-XV. Favara es va erigir en nucli de poblament (alqueria) durant el període islàmic i després de la conquesta.
En 1535 fou erigida en parròquia que incloïa també els llocs de Benumeia i l’Atzúvia. Al segle XVIII Favara va quedar despoblada i va passar a ser una partida més del terme. Tanmateix, hi va existir una ermita, la de Sant Pere, que a principis del segle XX va desaparéixer. Posteriorment, va romandre el panteó de la família Cendra, del Majoral, avui al cementeri municipal. D’època islàmica també hi són les alqueries de la vall de Pego, que encara que no conserven cap element constructiu de l’època, sí que veiem en elles abundant material ceràmic en la mateixa superfície de la terra. Aquestes alqueries o nuclis de poblament en època islàmica: Atzúvia, Atzahila, Atzaneta, Benixat, Benigani, Benituba, Benumeia (ermitori de Sant Sebastià del segle XVIII), Castelló, Cotes, Favara, Rupais, Salamona i Sant Antoni (Beniçuleima) passaren després del seu despoblament a ser partides rurals del terme pegolí; menys l’Atzúvia que es consolidà com a nucli de poblament, i Atzaneta que quedà absorbida en el parcel·lari de la població de Pego. Però, sens dubte, és el Castell d’Ambra el jaciment per excel·lència del període islàmic a la nostra vall. Sobre el castell s’han escrit moltes coses, totes elles dirigides a datar-lo cronològicament i a intentar esbrinar si fou un castell habitat en l’interior.
El naixement de la Vila de Pego
La vila de Pego és una fundació cristiana del segle XIII-XIV destinada a assentar nous colons cristians després de la conquesta. Una muralla rodejava la vila, que la tancaven tres portes, i al voltant del recinte circumdava una vall o fossar. Les restes d’aquella vila medieval encara guarden el seu ressò en punts concrets de l’actual nucli antic de la població. El Portal de Sala, degué ser la tercera porta en importància de la vila, conduïa probablement a l’horta i, queda en peus avui miraculosament. La porta de la Plaça donava al Raval (avui carrer Major) i la dels Siscar o Mayorazgo al camí d’Oliva i València, aquestes altres dos portes es destruïren en eixamplar la vila al segle XIX. Respecte a la muralla, al seu traçat original encara queden ressorts embeguts en el parcel·lari. Bona mostra en són el llenç conservat al pati de la Casa de Cultura; i el llenç i torres situat a la cantonada del carrer Sant Lluís i Mestre Blasco. Últimament, la sensibilitat del veïnat ha fet que es conserven llenços i imatges d’ensomni com el que ha conservat en la botiga de joguets Muralla. La resta de la muralla moltes vegades serveix de mitgera entre les cases, la conservació de la qual depén del gust pel patrimoni del veïnat pegolí. La riquesa arqueològica de Pego i la seua vall cal començar a estimar-la i, per a això, cal començar a conéixer-la.