Festes

Sra. Paula Orihuel Espinós
Sra. Paula Orihuel Espinós
Infància i Joventut, Igualtat i Diversitat, Participació Ciutadana, Associacions, Feste

CONTACTE

Informació

El Carnestoltes, a Pego, està conformat per tres cites festives que es celebren durant tres dissabtes seguits. La primera es la Baixada del Riu Bullent. Una peculiar carrera que es deenvolupa pel riu Bullent (a la Marjal de Pego-Oliva) i que va nàixer l’any 1985 de la mà d’uns joves del poble qui van decidir construir unes sis o set embarcacions per a fer una neteja al riu. Des d’aquella primera edició, aquesta peculiar cursa va aconseguir renom en els municipis veïns, fins aconseguir un nombre important de participants i també de públic i una festa molt volguda que uneix, més si cap, els veïns i veïnes amb la natura. Els participants realitzen les seves pròpies barques fent ús d’una gran originalitat i destresa, sempre utilitzant materials reciclabes per tal de mantenir viu l’esperit d’aquelles primeres edicions. D’aquesta manera el públic veu des de les voreres com van passant unes barques realment enginyoses, sempre amb la finalitat de divertir-se i gaudir d’uns bons moments, de la natura i dels encants de la Marjal.
Amb la Crosta es festeja l’arribada de la Quaresma, i per tal d’acomiadar-se de la carn els pegolins se’n van de Crosta, el plat autòcton del municipi i el qual totes les pegolines i tots els pegolins gaudeixen al voltant d’una taula. La tradició mana que els amics i les famílies es menjen la Crosta a la platja o a la muntanya.
Cassola de fang, arròs bomba que naix a la Marjal, carn (pollastre, costelles de porc i botifarra), cigrons i ou. Aquests són els ingredients que conformen aquest plat tradicional i venerat pels pegolins i pegolines. Una recepta que ha passat de mares a filles i que els restaruradors i restauradores del municipi mantenen viva oferint-la en els seus menús.

Precedix la Baixada del Riu i sempre ha estat la celebració més important de la triada la qual es completa amb la Pinyata. Els Carnestoltes de Pego són realment especials, el poble es transforma, s’envolta amb una màgia que no passa desapercebuda per ningú. Any darrere any, gent de totes les comarques acudix a Pego perquè sap que ací trobarà unes festes on tot hom participa. És una nit de diversió sense límits on cadascú, per un dia, és allò que sempre ha desitjat ser.

La primera documentació sobre el Carnestoltes en el municipi que arreplega l’Arxiu Municipal de Pego assenyala que la celebració naix en la localitat a mitjan segle XIX. La constància que existix sobre la festa deriva de les primeres ordenances municipals per a regular i controlar la festa.

Sembla que durant la Segona República el Carnestoltes va experimentar un dels seus punts àlgids. A causa de la Guerra Civil i a la postguerra, l’any 1937 es prohibix la celebració del Carnestoltes.

Els anys 1981 i 1982, l’Ateneu Llibertari de Pego va organitzar uns tallers de fabricació artesanal de màscares. Alguns components es vestien amb estes màscares el dissabte de Carnestoltes i recorrien els carrers i bars del poble.

L’Any 1983, la regidoria de Festes organitza el primer ball de màscares als carrers del municipi. En 1993, des de Cultura i Festes, s’organitza un concurs de cartells i això d’alguna forma marca l’arribada oficial de la festa tots els anys.

A partir d’aquesta data, el Carnestoltes de Pego adquirix notorietat i se situa entre els esdeveniments festius més importants i reconeguts de la Comunitat Valenciana. Els visitants la nit de Carnestoltes arriben a triplicar la població del municipi pegolí (vora 10.000 habitants).
Passats els anys, el Carnestoltes de Pego s’ha anat adaptant als nous temps. Per això l’any 2020 des de l’Ajuntament es va apostar per introduir i afegir un nou format, el Festival d’Arts Escèniques, amb el qual els carrers del casc antic del municipi es convertixen en escenaris on participen més de 300 persones entre actors, ballarins i músics. Posteriorment, entrada la nit, el poble seguix celebrant la tradicional nit de Carnestoltes.

La Pinyata o també anomenat “El soterrament de la Sardina” és la festa que commemora l’arribada de la Quaresma. Malgrat que és un poc menys coneguda que els Carnestoltes, tots els que participen en ella es queden bocabadats per l’energia i l’eufòria que es desprèn. La festa comença amb una cercavila de taüts on tots van vestits de dol. Acompanyats amb música recorren els carrers del poble fins arribar al Pla de la Font. Una vegada allí cremen, en una gran foguera, tots els taüts mentre la gent balla al seu voltant. Després comença el Correfoc i d’aquesta manera s’inicia la bogeria i la màgia d’aquesta nit. Tot el món balla pel carrer, en les revetlles i en els bars, que en un dia tan especial lloguen conjunts de música per animar a la gent. És una festa familiar, on tots els visitants se senten com a casa.

La festa de la Pinyata, tal com es coneix actualment, naix després que Pego recuperara la festa principal del Carnestoltes en 1983 després d’un llarg període de dictadura franquista. No obstant això, el nom de Pinyata s’arreplega d’una celebració que realitzava el municipi els anys previs a la guerra.

L’any 1985 Pego es va instaurar el ja tradicional Enterro de la Sardina, encara que amb alguns canvis i matisos respecte al Ball de Pinyata. El naixement d’aquesta festa es deu al desig dels veïns i veïnes de Pego en seguir la festa del Carnestoltes. Es va optar per una perspectiva més íntima doncs l’Enterro de la Sardina, tradicionalment, ha congregat als seus carrers a més pegolins i pegolines que visitants.

Foren quatre locals de festa (pubs) els quals iniciaren la nit de Pinyata. En aquells primers anys les diverses comparses eixiren als carrers per a cremar les primeres pinyatas, sempre acompanyades per la música en directe de les bandes del municipi.

En 1992 el simbolisme del foc es va emportar a un altre nivell. Durant la fi de festa, a part de la crema de monuments, també es va incorporar el correfocs, una desfilada de focs artificials en ple carrer que convida als participants a ballar i saltar entre les espurnes.

Les Falles és la festa dels valencians. Aquesta festa té antecedents pagans, on es donava la benvinguda al equinocci de primavera mitjançant la simbologia del foc, que purificava la nova etapa de la presència d’esperits dolents. Al llarg dels anys aquesta foguera de trastos vells ha esdevingut a la foguera de vertaderes obres d’art com són avui en dia les falles. A Pego les Falles son una celebració amb molta tradició. El seu origen es remunta l’any 1922 quan festers i festeres del barri de la Font decidiren celebrar aquesta festa als carrers amb el tradicionals passacarrers, música, coets i verbenes. Tot i això, no va ser fins l’any 1954 quan Pego va veure el seu primer monument faller plantat en els seus carrers.
Actualment el municipi compta amb tres comissions falleres distribuïdes en tres els barris del municipi: La Font, Plaça i Natzaré (que va sorgir l’any 1955), mentre que la falla Convent es a fundar l’any 1996.

Pego, com moltes altres viles i pobles de les terres valencianes, s’ha caracteritzat pel seu fervor religiós des de l’edat medieval. Religió, la cristiana, que va vindre enfortida amb la conquesta, i que va anar engrandint-se durant tota l’edat medieval gràcies al poder de l’Església en augment. L’origen de la Setmana Santa l’hem de trobar a partir de la baixa Edat Mitja, probablement sobre el segle XV, i ja documentada al nostre arxiu, a partir del segle XVI. Durant tot el segle XVI trobem a les Actes de Consell conservades a l’arxiu històric de Pego, notícies i referències a la Setmana Santa. En primer lloc, cada any per a la dita festa de la quaresma venia un predicador a la vila, que normalment pagava el municipi o en altres ocasions el mateix rector. Els predicadors solien ésser franciscans que venien del Convent del Pi d’Oliva, ja que en Pego restaven alguns anys per a que vingueren. Altres vegades, quan mancava el pressupost, era el mateix rector de la parròquia qui predicava durant la festa.

També hi ha documentació sobre el subministrament de la cera per a la Setmana Santa, cera que es portava normalment des de Gandia. El llumener era l’encarregat de manifestar als jurats la manca i la necessitat de comprar-ne. Una de les primeres confraries documentades fou la de la Sang, és a dir, la que avui coneixem com la de l’Ecce-Homo, i el seu origen podem datar-lo al voltant del 1579. Aquesta confraria venerava el Sant Sepulcre que es guardava en un altar de la capella de l’Hospital de Pobres de la Vila, on avui s’alça la Capella de l’Ecce-Homo.

Important fou també, la imatge tallada del Crist de la Providència, que per la seua atribució a l’artista Damià Forment, parlem d’un origen al voltant del segle XVI. A partir d’aquest moment sorgiren altres confraries, les quals treien les seues imatges en processó pels carrers de la vila, tancada encara per muralles.

El segle XVI fou un segle de religió cristiana, o millor dit, un moment de colonització, primer amb la conversió forçosa dels mudèjars el 1525 que es convertiren aleshores en moriscos; i després, amb la construcció d’ermites fora de la vila cristiana, com les de Sant Miquel (1566) i Sant Antoni (1570) per als convertits i cristians nous. Al segle XVII vingueren els franciscans a Pego, i s’acabaren les obres de la nova Església, sobre el solar que havia estat la primitiva, creada per ordre reial el 1280.

Eren temps on els anys estaven replets de festes religioses, totes elles dedicades a sants i verges, a més de la Setmana Santa, i la festa del Corpus, que venien celebrant-se des del segle XVI: sants Metges, sant Miquel, sant Joan, Tots Sants, dia de l’Assumpció, sants de la Pedra, sant Roc i sant Sebastià, sant Vicent, entre altres. Ja al segle XVIII tenim documentades un nombre considerable de confraries, de les quals algunes sortien a Setmana Santa: de la Verge Maria, de la Sang, del Sagrament (Minerva), del Roser, de sant Roc, de sant Sebastià, dels sants de la Pedra.

Les confraries anirien augmentant en el temps, o algunes desapareixent, i la de la Sang, convertint-se en el patró de la religió popular arran de l’aparició miraculosa de la imatge de l’Ecce-Homo en les dependències de l’hospital de pobres entre el segle XVI i XVII. Durant el segle XIX s’institucionalitzà la festa en honor a l’Ecce-Homo, celebrant-se a principis del mes de juliol. Fins i tot, coincidint amb l’agricultura tradicional de la morera i la seda, es feien les famoses ofrenes de botja.

Ja al segle XX, a la seua meitat, s’hi configura el panorama de les confraries que quasi ha perdurat fins avui. El 1950 hi havia les següents: la confraria de l’ Ecce-Homo, la del Crist de la Providència, la de Jesús Natzarè, la de la Dolorosa, la de l’Oració de l’Hort, la del “Cristo Flagelación”, la del “Cristo Yacente” (obra de Jerique Just). A totes aquestes imatges les acompanyava la quadrilla de soldats romans anomenats “Caps de Ferro”, també les vestes i les corals que lloaven a les imatges. Començava la festa el Diumenge de Rams i acabava el Diumenge de Pasqua, dia en què se celebrava el famós “Encontre”. En l’actualitat la Setmana Santa a Pego es composa de nou passos o imatges, que per ordre acostumat en la jerarquia processional són els següents: la Creu dels Trastos, l’Oració de l’Hort, el Crist de la Columna, l’Ecce-Homo, el Jesús de Medinaceli, la Mare de Déu dels Dolors, el Jesús de Natzarè, la Verònica i el Crist de la Providència. Una altra imatge realment admirable i particular, és la del Sant Sepulcre, que substitueix a la de l’Ecce-Homo la nit del Divendres Sant. A totes elles s’unirà molt prompte la Pietat, de l’escultor Miquel Costa, recentment adquirida per l’Ajuntament. És la Setmana Santa pegolina una festa arrelada i de tradició popular, on destaquen les ancestrals confraries i imatges, el soroll de les cornetes i tabals, el fum del ciri i l’olor de la cera, i el silenci processional. El Dimecres Sant continua celebrant-se la tradicional “Salpassa”, encara que desvirtuada pel temps, sense perdre el seu encant de presència dins de la festa religiosa.

Realment particular és la pujada al Calvari de Divendres Sant, entre els xiprers, els espectadors devots , i les capelles de la passió de Crist que conjuguen els blancs de la pedra i el cromatisme de la ceràmica tradicional valenciana, pugen les imatges fins l’ermita de Sant Joaquim. Al bell mig del passatge l’encontre entre la Mare de Déu i el seu fill Jesús de Natzarè ompli de realisme la jornada, els portadors alcen la pesada imatge just el moment de l’encontre. La festa de la Setmana Santa acaba el Diumenge de Pasqua o de Resurrecció, i de nou l’encontre entre la mare i el fill esdevé d’una cerimònia majestuosa. Al Pla de la Font i des dels balcons del veïnat plouen flors per a la Verge, a la nova imatge de la mare de Déu de Pasqua, i alcen el vol els coloms, i mentre sona l’himne de l’alegria, angelicalment.

Es la festa gran per excel·lència, se celebra a finals de juny. El so dels trabucs desperta el poble en festes, les comparses desfilen al so de la música. El poble agafa un aire medieval amb les gel·labes i vestits majestuosos. Aquesta festa precedeix a la festa patronal dedicada a l’Ecce-Homo. Hi ha un gran nombre de comparses tan mores com cristianes. Cada any li pertany a una de cada banda capitanejar la festa, organitzant l’Ambaixada que és el més especial de la festa, on es representa l’entrada del rei cristià al castell moro.
O la cercavila del “boato” més bé de l’ostentació o pompa, es a dir, el dia més espectacular de la festa , doncs ixen grups de dansa que ballen al so de la música mora o cristiana i moltes sorpreses més. L’últim dia és el dia de les carrosses. A més de la cercavila de les comparses, es realitzen altres actes com el mercat medieval que es situa en el Passeig Cervantes, els Jocs infantils, el concerts de rock i com no: els Bous.

Seccions

Documents

Informació d'interés

Tràmits d'este àrea

No existixen resultats.

Pròxims esdeveniments